Un dia la meva neta em va preguntar:
– Avi, per què no tenim platja?
– Que vols dir? –li pregunto.
La nena no entenia a la seva mare quan li explicava que de petita sortia de casa i anava a jugar a la platja. Era veritat, el barri del Maresme sempre havia tingut el mar al costat. El veiem des del balcó de casa, al sortir al carrer, el vivíem i el patíem cada dia i els nostre fills i filles el van gaudir com si fos de la seva propietat. Li explico a la meva neta que abans les cases, fins i tot, estaven en la platja. Li vaig parlar del Barri de Pequín, del Camp de la Bota. No calia explicar-li misèries però si la realitat més amable, la d’una vida en llibertat i feliç dels nostres fills, malgrat les carències que patíem de les que només els grans érem conscients. Es van fer els blocs d’habitatges del carrer Maresme, en mig dels camps del terme de Sant Martí, no hi havia de res però el mar continuava amb nosaltres. Vam lluitar per aconseguir escoles, ambulatoris, clavegueram, etc.
Passà el temps, molt de temps, i les grans “corporacions” amb més poder que els propis veïns transformen l’entorn i mira els que va passar:
Enterren els nostres barris d’origen sota una gran placa de formigó sense deixar rastre de les cases ni de les platges, fins hi tot, li explico, hi havia hagut un castell amb quatre torres. Han anat allunyant el mar de nosaltres tirant molta terra i fent carreteres i hotels de molta alçada que no ens han deixat veure el mar mai més des d’aquí estant. Això sí, ens van fer una rambla a sobre d’una riera que va a parar al mar i per la que podíem passejar ben mudats els dies de festa, també ens van posar una bonica i monumental font (la Font de Coure a la Plaça Llevant) però, ni l’una ni l’altra van durar gaire.
Des del final de la Rambla de Prim es podia contemplar el mar a l’ombra d’unes moreres
Un dia, no sabem perquè, la font va desaparèixer, la Rambla ja no va arribar al mar, finalitza allà on estava la font amb quatre bancs i un trist paisatge. Van fer una nova llei i el barri del Maresme el van ajuntar amb el Barri del Besòs, company també de lluites i penúries. Es van inventar un nou barri en els espais en que nosaltres havíem arrelat i els nostres fills havíem crescut (Diagonal-Front Marítim). El mar estava cada vegada més lluny. Això sí, van fer un parc però diuen que no és del nostre barri i van traçar una línea divisòria que així ho determina.
I em preguntes on és la platja? Mira, moltes vegades el mar ens havia jugat males passades, havíem aconseguit dominar-lo posant un mur de roques contra les que les fortes onades topaven i atenuaven la seva força (no recordes quan anaven a pescar i tu tenies por de caure en els forats que quedaven entre roca i roca?). Aquelles roques van desaparèixer i van fer una platja, li van posar el nom de Platja de Llevant, bonic nom, encara que em recorda temps difícils perquè quan venia una desgràcia sempre ho feia des de llevant (li explico el que són les llevantades).
Ja tenim platja, queda més lluny que abans, almenys això sembla, potser es que jo em sento més gran i pesat. Però vet aquí que ens la tornen a treure, ara diuen que serà una “platja pel gossos”.
Ja no podrem anar-hi a passar les tardes d’estiu quan comença el temps de les cireres (sempre portaven cireres per berenar), ja no podràs jugar amb les teves amigues, com feia la teva mare. Fins i tot ja no lluirà la Bandera Blava que l’havia atorgat l’ADEAC (Associació D’Educació Ambiental i del Consumidor). La meva neta em va mirar i va dir:
– Què “penita”. Una platja pels gossos? Ens han robat la platja!
Obres de construcció d’una platja pels gossos a la Platja de Llevant
Associació de Veïns i Veïnes Barri Maresme de Barcelona 